Una errada important, que sovint trobem en alguns postulats sobre Llei Natural o Dret Català ancestral, relaciona amb l'etimologia de la paraula "família", la qual alguns experts fan provenir del llatí "famulus", que vol dir servent o esclau, donant a entendre que la família és una institució legal relacionada amb l'esclavitud. Res més lluny de la realitat, al nostre entendre, i ara us expliquem perquè no ho veiem així i quin és l'origen sagrat d'aquesta institució.
[Imatge superior: Figuretes gales de terracota representant la Matrona o marona, la mare donant pit a un nadó, institució essencial de la família i de la llei natural o dret ancestral català, a més de fonament de l'antiga religió dels gals catalauni.]
El terme família prové del lexema català fam
Amb les etimologies cal anar amb molt de compte, perquè si qui ho analitza no s'ha iniciat en la ciència de la lexemalogia, és molt fàcil cometre errades greus que poden confondre a la gent i fer perdre la confiança en la família que, com veurem, és un dels pilars de la Llei Natural o de l'antic Dret Català.
La llengua mare, almenys pel que fa a aquest concepte de "família", clarament és el català, pel fet que conserva el lexema del qual prové el mot "família", que és "fam". Els lexemes són les unitats mínimes de significat i acostumen a ser monosil·làbiques o cops de veu, tal com devien ser les llengües més antigues o neolítiques, les més simples per la seva naturalesa incipient.
Si en fixem, el lexema català "fam" és indivisible, no es pot reduir més. "Fam" genera moltes derivades, com ara "famella", (mal ortografiada en català modern com a "femella"), "famèlic" o "família", entre d'altres. Igualment, en occità tenim que família és "familha", que es pronuncia "familla", encara més proper a "famella". O el terme occità "famina", que significa directament "fam" i relaciona amb la catalana "fèmina" que significa "famella".
L'important aquí és entendre que "fam" i "famella" relacionen perquè és la "famella" qui fa passar la "fam" al nen, és a dir, és la mare que alimenta al fill, perquè el proveeix de la llet. "Fam" i "famella", per tant, són paraules que van molt lligades. El concepte "família", per la seva banda, va inexorablement vinculat a "famella". Perquè la "família" és la comunitat que s'estableix al voltant de la "famella". I no pot ser d'altra manera, atès que sempre sabrem qui és la mare, però sovint no se sap qui és el veritable pare.
Per tant, "família" no vol dir esclau, perquè no deriva de "famulus" sinó de "fam", i relaciona amb "famella". El concepte llatí, més modern, de "famulus" va lligat a l'esclavitud i devia ser un abreujament del "servent de la família" o de l'esclau que feia servei a la família patrícia romana. D'aquí que es digui així. En cap cas "família" pot venir de "famulus", perquè "famulus" clarament no és un lexema (te massa síl·labes per ser-ho) i, a més, "famulus" també és una paraula derivada del lexema "fam", igual que "famella" i "família".
Es un cas com el dels "deus lars". Quan els romans anomenaven "lars" als seus déus domèstics, els deien així perquè eren els deus de la "llar", que és la casa que disposa de foc per escalfar-se o "llar de foc". Només en català "llar" significa "foc" i "casa" i relaciona amb els deus de la llar o deus llars o lars.
[Imatge superior: Figuretes gales de terracota representant la marona, la mare donant pit als dos nadons, els bessons astrals, element essencial de la família i de la llei natural o dret ancestral català, a més de l'antiga religió dels gals catalauni.]
La Deessa Mare, Marona o Matrona dels gals catalauni, fonament sagrat de la família.
El dret ancestral català, que avui coneixem com Llei Natural, és un dret sagrat que va directament relacionat amb la cosmologia astral dels antics galls o gals catalans i precedeix i fonamenta el posterior dret cristià o crestià. Per entendre la importància i l'origen sacramental d'un terme legal com el de "família", cal aprofundir una mica en la mitologia astral catalana, que es remunta als galls o gals catalauni.
La família, com ja hem vist, es fonamenta en la famella, és a dir, en la mare que dona el pit i alimenta al nadó, que si sacia la fam. Aquesta figura de la mare amb el nen al pit és prou familiar per a tots els cristians, pel fet que ens remet a les Mares de Déu romàniques i gòtiques catalanes. Tanmateix, d'on provenen aquestes deesses mare llunars, nodridores del nen diví solar i fonament del que després serà la família cristiana? Seria la figura que avui es coneix a la mitologia celta o gal·la com Dea Matrona (deessa mare).
Ara veurem que, per força, aquesta deessa mare fou una divinitat principal dels gals catalauni, avantpassats dels catalans, pel fet que donava nom al riu Marne (antic riu Matrŏna, segons l'anomenaven en llatí els romans, i que probablement devia ser l'antic riu Mare, en català). Aquest riu, com ja hem dit, era consagrat a la deessa Mare o Matrona, com indica el seu nom. Es conserven representacions en pedra d'aquesta deessa mare sedent, frontal i hieràtica, donant el pit a un o dos nadons, amb un tocat o corona al cap.
Moltes imatges religioses gal·les, incloent-hi les senzilles figuretes de terracota produïdes en sèrie per a ser utilitzades als templets domèstics, descriuen deesses mare nodrint criatures o sostenint fruites, altres menjars, o petits gossets. També són representades a les làpides. A moltes zones, aquesta Matronae va ser representada en tríades o grups de tres, com és habitual amb les representacions de la deessa llunar, encara que de vegades només n'apareixen dues. Les figuretes són ben presents a tota l'Europa del nord.
El riu Marne, Matrona o Mare, riu sagrat dels gals catalauni
Aquest riu actualment conegut com Marne, consagrat a la deessa, precisament, i no per casualitat, és el que travessa el territori ancestral dels gals catalauni o catalauns, que és com anomenaven en llatí, els romans, als catalans de la Gàl·lia o Galla, situats a l'actual Xampanya francesa, també antiga Belgica Secunda pels romans. Aquesta zona també és popularment coneguda pel nom de Camps Catalàunics.
[Imatge superior: Recorregut del riu Marne o riu Matrona, el riu Mare dels catalauni, consagrat a la deesa Matrona o deessa mare. No és casual que passi pel mig dels territoris catalauni, i per la capital de la Xampanya, antiga Cataló, ni que mori prop de París. ]
Segons el llibre del Res Gestae (volum XV, paràgraf XI), de l'historiador i militar romà Ammià Marcel·lí (IV dC), els gals catelauni i els remi habitaven aquesta zona de l'actual riu Marne, a la Bèlgica Secunda.
[Imatge 4: El riu Marne (antic riu Matrona o Riu Mare) és l'antic riu sagrat dels catalauni que habitaven la zona de la Xampanya. A les ribes del riu hi trobem la ciutat de Chalons sur Marne, antiga Cataló del Mare, capital de la Xampanya, territori dels gals catalauni i dels gals remi.]
A més, la vila moderna de Chalons sur Marne, antiga Cataló del riu Mare, també anomenada Durocatalaunum, capital de la Xampanya catalauni (o dels Camps Catalàunics), és banyada pel riu sagrat i originari dels gals catalauni. Es una característica de les deesses lunars estar associades a l'aigua pel fet que a l'antiga mitologia catalana civilitzatòria la lluna es considerava constituïda de gel i es creia que era la font de les aigües celestials.
Evidentment, és aquesta deessa llunar i fluvial Marona o Matrona dels gals catalauni la precursora de les mares de déu cristianes que, posteriorment, al romànic, es van seguir representant de la mateixa manera a tota la zona d'una i altra banda dels pirineus catalans i al llarg de tota la catalaunia o Catalunya gal·la, que abastava els territoris de l'occitània lingüística i més enllà. En altres articles d'aquest web ja hem explicat les diverses teories que expliquen com els gals catalauni van distribuir-se per tots els territoris les Gàl·lies, en ambdues bandes dels Pirineus.
Aquesta figura matriarcal, sedent i embarassada o donant el pit al nadó astral, en aquest cas el nen-déu solar Jesús (tan relacionat també amb els gals o galls catalauni) és indistingible en alguns casos de les Dea Matrona dels gals, pel fet que les unes provenen de les altres.
El mot Matrona, en aquest sentit, ha donat origen a topònims com ara el de la vila catalana de Mataró o el d'un altre riu català, el Matarranya, entre altres molts topònims que podem trobar a banda i banda dels Pirineus relacionats amb la deessa.
D'acord amb la mitologia astral catalana, les deesses lunars, naturalment, sempre interaccionen amb l'aigua i les trobarem vinculades a rius, mars, oceans, llacs, gorges, fonts, etc, tal i com passa amb les mare de déu cristianes que les van succeir.
D'altra banda, és aquesta deessa Galla o Gal·la lunar, muller del gall solar, la divinitat femenina més important dels catalauni o antics catalans que, inevitablement, relaciona amb la dama dels trobadors, amb la Gal·la Placídia dels catalans sud-pirinencs, amb l'Oca dels catalans del Llengua d'Oca o Llenguadoc, amb la llegenda de la reina Oca o de Peu d'Oca d'aquestes mateixes terres i amb, encara avui present, la simbologia astral de la creu patada de Tolosa. I, evidentment, amb el sempre popular, sacramental i iniciàtic Joc de l'Oca.
Altres articles relacionats:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada